El cec Bartimeu

L’Evangeli presenta la figura del cec Bartimeu que demana caritat i crida de lluny demanant l’ajuda de Jesús. El cec és símbol de tots els sofrents d’arreu del món, de tants i tants que són víctimes, perdedors, febles, de tots els qui d’una manera o altra pateixen i esperen. En el fons, és símbol de la humanitat sencera, sempre feble i necessitada.

Podem dir que la feblesa humana té dues manifestacions. Una és la limitació, el sofriment, la malaltia, la mort. Tots experimentem aquesta feblesa, que torna una vegada i altra després de tots els intents de superar-la, de vèncer el dolor i la mort. L’altra manifestació de la feblesa humana és el pecat, és a dir, les decisions injustes, les agressions, el tancament a la realitat dels altres i d’un mateix, la incapacitat d’acollir, de perdonar i d’estimar. Però el pecat no és pròpiament feblesa, sinó orgull i prepotència, és a dir, és incapacitat d’acceptar la feblesa pròpia i dels altres, és mala resolució de les pròpies  limitacions a base de domini, de violència, d’autocentrament, de blasfèmia.

Tot el passatge evangèlic està travessat per un desig i una petició: “Rabuni, feu que hi vegi”. Amb aquest crit, Bartimeu és símbol i model de la veritable humanitat, no només és feble i limitada, sinó que ho reconeix amb actitud madura i humil.

ermita sta Rita mataro 25 oct 15

 

 

 

 

 

 

25 d’octubre de 2105

L’afany de poder

Jaume i Joan s’acosten a Jesús per demanar-li que “el dia que sereu glorificat, puguem ermita sta Rita mataro 18 oct 15seure l’un a la vostra dreta i l’altre a la vostra esquerra.” Llegir això ens sorprèn perquè Jesús mai no havia alimentat perspectives de poder i de domini, més aviat a l’inrevés. De fet, l’Evangeli posa aquest diàleg precisament després del tercer anunci, detallat i dolorós, per part de Jesús de la seva mort i la seva resurrecció. Cosa que els deixebles no entenen.

La nostra sorpresa davant la petició de Jaume i Joan és, però, una mica frívola. De fet, ells representen l’afany espontani del cor humà, també del nostre. Es pot dir de moltes maneres: afany de poder, ganes de triomfar, desig de ser el primer, de ser reconegut, valorat, aplaudit… Probablement els humans tenim necessitat de poder i d’èxit precisament per feblesa, per compensar la profunda vivència de la nostra debilitat. Una mostra senzilla i diària n’és la manera de dialogar amb els altres. Hi ha persones que han de ser sempre el centre, que sempre tenen raó i el dret d’acusar els altres, que dificilment callen i escolten, simple feblesa.

Jesús entén la realitat del poder humà i la condemna.

18 d’octubre de 2015

Deixar-ho tot

ermita sta Rita mataro 11 octBon mestre, què haig de fer per posseir la vida eterna? Aquesta pregunta ens representa a tots. Tota la humanitat busca la vida. La nostra història, la dels grups i pobles, també les lluites i les guerres, responen a aquest desig de vida que ens marca. Jesús respon a ell i a tots; “una cosa et falta, vés a vendre tot el que tens i dóna-ho als pobres…, després torna i vine amb mi.” La “cosa” que falta al ric és “l’única necessària” què Jesús ve a viure i anunciar a la humanitat sencera, la vida plena en Déu. Aquesta vida, resposta i proposta de Déu a la humanitat es troba en el doble accent entranyable cristià: “deixa-ho tot i vine amb mi.”

L’expressió més trasbalsadora, per a nosaltres i per al ric és “deixar-ho tot”, però, l’accent més important on rau tota l’experiència cristiana és “vine amb mi, segueix-me”. Seguir Jesús és participar del seu esperit, en una actitud de confiança plena en Déu, d’amor generós a tots, de servei, de pau, d’alegria, de llibertat. Seguir Jesús comporta “deixar-ho tot”. És una experiència interior, una mirada madura sobre els béns de la nostra vida humana: l’aliment, la casa, les persones que estimem i que ens estimen, els béns culturals, les coses materials. Poden ser molt importants, fins i tot necessaris.

“Deixar-ho tot” és entendre que tots aquets béns són caducs, no poden donar la vida veritable, la de l’amor a Déu i als altres.

11 d’octubre de 2015

Matrimoni i divorci

ermita sta Rita mataro 4 oct 15Llegim avui a l’Evangeli les paraules de Jesús sobre el matrimoni i el divorci. Aquestes paraules estan a la base de la posició de l’Església sobre el tema. No cal dir que el matrimoni i el divorci són avui qüestions vives i difícils, en la nostra Església i en la nostra societat. Podem dir que és un dels temes, potser el que més, que enfronta la sensibilitat de la gent de la nostra cultura actual i la posició teològica i moral de l’Església.

Els fariseus recorden a Jesús la legislació permissiva de Moisès sobre el divorci. Jesús desautoritza la llei i al·ludeix al principi: “Al principi, Déu creà l’home i la dona…” Aquesta és la raó de la posició radical de Jesús i ha marcat el pensament i la praxi de tota l’Església. Jesús cita el passatge del Gènesis. Aquest passatge subratlla, d’una manera plàstica, per una banda, la igualtat de l’home i la dona: “Aquesta sí que és carn de la meva carn…”. I, per l’altra, la seva superioritat i el seu domini sobre tots els animals: “Però no en trobà cap capaç de fer-li companyia..”. Per això, l’home deixa el pare i la mare per unir-se a la seva esposa i ells dos formen una sola família, “una sola carn”.

Jesús no es presenta com qui dóna una nova norma.

4 d’octubre de 2015