1r diumenge d’Advent

Amb la celebració d’aquest primer diumenge d’Advent encetem avui un nou any litúrgic. Ara disposem de quatre setmanes per a preparar amb profunditat la celebració del Nadal.

Advent, com és conegut, és una contracció de la paraula “adveniment” o vinguda. I són tres adveniments o vingudes del Fill de Déu què evoca aquesta paraula: l’adveniment històric a aquest món com a persona humana; l’adveniment que es produirà al final dels temps; i l’adveniment i la presència diària del Fill de Déu en l’Església i en tots nosaltres, en l’exigència de reproduir la seva encarnació a les nostres realitats.

D’altra banda, convé també assenyalar que dins de l’Advent d’enguany serà proclamat un Any Sant extraordinari sobre el tema de la misericòrdia. El Papa Francesc afirma que hi ha avui una gran necessitat de misericòrdia, i aquest jubileu ens haurà de servir a tots per aprofundir la nostra fe i renovar el nostre testimoniatge cristià. És el moment de presentar un rostre de Déu misericordiós, a un món ple d’odis i enfrontaments.

L’Advent sempre ha estat caracteritzat com  a un temps d’espera i d’esperança. Déu continua venint a nosaltres,  i ho fa.

ermita Sta Rita 1r diumenge Advent 15

1r diumenge d’Advent. 1r llum encès: “ajudar”. Foto: Montse López Figueroa

Jesucrist, rei de tot el món

ermita Sta Rita mataro 22 nov 15 Avui acaba l’any litúrgic amb la festa de Crist Rei. Durant l’any hem celebrat els misteris del Senyor Jesús. Avui l’Eslgésia ens convida a una contemplació global del misteri del Senyor Jesucrist, Fill de Déu i Salvador nostre. I avui, d’una manera molt viva, apareix el doble accent que acompanya sempre la figura de Jesucrist: la grandesa i la sorpresa, fins i tot l’escàndol.

Aquest contrast ja va aparèixer en el Baptisme, amb motiu del seu títol central, proclamat pel Pare: “Aquest és el meu Fill, el meu Estimat.” Tota la vida va provocar una confrontació constant: “si ets fill de Déu…”, primer Joan Baptista, després el temptador i al seu darrere, tots, no seguidors i seguidors, reaccionen sense entendre, fins arribar al peu de la creu: “Si ets fill de Déu, baixa de la creu.” Avui el contrast és viu, lacerant. Jesús havia rebutjat sempre les pretensions d’arribar al poder, de ser erigit com a rei. Doncs bé, al final de la vida, Ell mateix diu: “Jo sóc rei”.

Precisament en una situació en la qual aquesta frase és ridícula, fins i tot grotesca. Davant Pilat diu que és rei, i és un rei humiliat i insultat, a punt de rebre la sentència a una mort terrible en la creu. Jesús ha vingut a ser testimoni de la Veritat.

22 de novembre de 2015

La fi del món

La descripció viva de l’esfondrament final de tot vol posar en relleu dos accents: tot és caduc i està cridat a desaparèixer, en canvi, el Senyor ha de tornar victoriós.

La destrucció de la naturalesa respon a un accent que apareix sovint en l’Evangeli i en tot el Nou Testament i que els místics recorden: tot passa. No hi ha res que sigui absolut, res no pot donar a l’home la vida plena, la seguretat aquietant, la fermesa indestructible de la vida veritable. Els homes s’agafen a moltes coses que poden tenir el seu valor. Res, però, no mereix la confiança de l’esperit humà, que demana una realitat més absoluta.

Aquest és l’accent principal. “El Fill de l’home vindrà sobre els núvols amb gran poder i majestat.” És una imatge viva que expressa plàsticament el nucli de la fe: el Senyor, amb la seva mort i resurrecció, ha revelat el Déu veritable de l’Amor i de la Vida, i ha entrat en la comunió plena amb el Pare, obrint-nos a tots el camí. Ell és la Veritat, la Vida. Hem de fer l’esforç de no entendre el “triomf” de Jesús com un esclat de fama o d’èxit, que Ell sempre va rebutjar. La “victòria final” és la victòria del seu Esperit, del seu “senyal”, és a dir, la Creu i la Resurreció.

ermita Sta Rita mataro 15 nov 15

15 de novembre de 2015

La viuda pobra

El passatge evangèlic d’avui evoca quelcom mol important. Diu Jesús: “Tots donen el que els sobra, només la viuda ha donat tot el que tenia.” Jesús va repetir sempre el mateix: l’home troba la vida quan estima i es dóna amb generositat. Donar el que sobra és un engany, l’home nou i veritable no es manifesta en gestos externs més o menys calculats, sinó en l’amor personal, el desprendiment generós,i  la donació de si mateix.

L’evangeli, per una banda, anuncia la vida nova en Déu: l’entrega total de Jesús fins a vessar la sang, i la senzilla donació de la viuda que ho dóna tot. Per l’altra banda, denuncia l’engany constant de l’home, el religiós i el no religiós; els antics sacrificis que buscaven la pròpia salvació a base de la sang d’altres, i les almoines dels rics, que dónen el que els sobra, enganyant-se sobre la seva generositat, perquè no es donen del tot a ells mateixos.

ermita Sta Rita mataro 8 nov 15

La revelació de Jesús ens ajuda a entredre’ns a nosaltres mateixos i a tota la humanitat. Evoquem la nostra vida tan complexa: familia, ambient cultural, tensions socials i polítiques, treball, escola, nous costums, enfrontaments mundials, situació de l’Església… L’Evangeli no ens diu de marxar del món -on aniríem- sinó de viure aquí d’una manera nova i això vol dir una actitud interior segons l’Esperit de Jesucrist: creient, estimant, buscant la justícia i la pau, estant despresos de tot, donant i donant-se.

Qui viu així, és qui troba la vida de Déu.

8 de novembre de 2015

 

La realitat penosa de la mort

 

Pregària per a Tots Sants i Fidels Difunts.  Foto: Montse López

Pregària per a Tots Sants i Fidels Difunts. Foto: Montse López

 

Com cada any, l’endemà de la festa de Tots Sants la litúrgia fa la commemoració de tots els fidels difunts. En l’imaginari popular el mes de novembre està marcat per aquesta data i el poble ha dedicat la festa de Tots Sants a visitar els cementiris i recordar els seus difunts.

La mort és una de les experiències més radicals i més trasbalsadores de la nostra vida humana.

Tothom constata que la nostra cultura actual intenta ignorar-la, allunyar-la, maquillar-la. La mort, però, continua sempre aquí, com una realitat inevitable i dura. El signe negatiu de la mort apareix en la celebració cristiana: “el record de les meves penes i del meu abandó m’amarga i m’enverina” diu el llibre de les lamentacions.

 

Tots Sants

ermita Sta Rita mataro 1 nov 15La solemnitat d’avui i la commemoració dels Fidels Difunts que la litúrgia celebra els dos primers dies de novembre, i que la pietat popular uneix com si es tractés d’una sola festa, contenen un missatge molt oportú i ple d’interès. La seva celebració ens permet redescobrir-nos com la part visible, en l’escenari del món, de la gran columna de pelegrins cap a Déu que constitueix la història de la humanitat sencera. I ens invita a viure la nostra vida com una marxa orientada cap a la meta feliç que és Déu.

S’ha dit dels homes del nostre temps que estem, sobretot, “maltalts de sentit”.

En aquestes circumstàncies, la solemnitat de Tots Sants ens permet prendre consciència que formem part de la humanitat sorgida de l’amor creador de Déu i, que vivim atrets per la seva presència en el nostre interior cap a aquesta meta, a la qual ja han arribat els qui ens han precedit en la fe i amb els qui esperem reunir-nos quan “acabi el nostre pelegrinatge per aquest món.”

L’esperança que ens infon la festa de Tots Sants ens permet, a més, d’integrar el gran obstacle per a l’esperança que suposa la mort, tan segura en la seva realitat com incerta en la seva hora.

Els fidels difunts dels quals fem memòria no han acabat en el no res que sembla amenaçar la nostra vida mortal i contingent. La presència dels sants ens permet recordar els difunts com “els benaurats que moren en el Senyor”, perquè les seves obres en la vida no han acabat en va, els segueixen després de la seva mort i, transformades per la misericòrdia de Déu, passen a formar aquesta vida eterna per a la qual Déu ens creà, i a la qual la Resurrecció de Jesús, el primogènit de tots els humans, el cap de fila d’aquesta marxa, ens ha obert el camí, esperant-nos al final del recorregut de la nostra vida.

1 de novembre de 2015