Els de Nazaret, com molts dels nostres contemporanis, es preguntaven sorpresos: és aquest qui diu que ès?, no és el “fill de Josep”, aquest?. Tal vegada estaven disposats a no posar-li massa objeccions si els produïa algun benefici, si els proporcionava les “seguretats” en què ells confiaven. Per això l’apressaven: Fes també aquí, a la teva terra, el que hem sentit que has fet a Cafarnaüm.
Però Jesús no accedí perquè els faltava fe. Ells volien posar les condicions, i Déu només es manifesta als qui l’acullen amb el cor nu. Aleshores Jesús recorda dos profetes, Elies i Eliseu, que ells coneixien bé. Els dos van atreure la benedicció de Déu sobre dues persones que no eren d’Israel i no posaven condicions a Déu: una viuda de Sarepta que acollí la petició del profeta amb la confiada generositat i, un sirià, Naaman, que s’avingué a confiar en el Déu del profeta.
Escoltant això, els de Nazaret, s’enfurismaren i el volgueren estimbar per un barranc. Per què reaccionaren així? Pel mateix que molts avui no arriben a entregar-se a Jesús: perquè els homes tendim a rebutjar allò que ens treu de l’horitzó de “seguretats” que ens hem forjat, i no suportem que algú arribi i denunciï la ceguesa del nostre cor.
31 de gener de 2016