Els de Nazaret, com molts dels nostres contemporanis, es preguntaven sorpresos: és aquest qui diu que ès?, no és el “fill de Josep”, aquest?. Tal vegada estaven disposats a no posar-li massa objeccions si els produïa algun benefici, si els proporcionava les “seguretats” en què ells confiaven. Per això l’apressaven: Fes també aquí, a la teva terra, el que hem sentit que has fet a Cafarnaüm.

Però Jesús no accedí perquè els faltava fe. Ells volien posar les condicions, i Déu només es manifesta als qui l’acullen amb el cor nu. Aleshores Jesús recorda dos profetes, Elies i Eliseu, que ells coneixien bé. Els dos van atreure la benedicció de Déu sobre dues persones que no eren d’Israel i no posaven condicions a Déu: una viuda de Sarepta que acollí la petició del profeta amb la confiada generositat i, un sirià, Naaman, que s’avingué a confiar en el Déu del profeta.

Escoltant això, els de Nazaret, s’enfurismaren i el volgueren estimbar per un barranc. Per què reaccionaren així? Pel mateix que molts avui no arriben a entregar-se a Jesús: perquè els homes tendim a rebutjar allò que ens treu de l’horitzó de “seguretats” que ens hem forjat, i no suportem que algú arribi i denunciï la ceguesa del nostre cor.

31 de gener de 2016

Cada vegada que es proclama l’Evangeli a missa es compleix l’avui de Déu: “Això que avui sentiu contar de mi…” és “l’avui” de l’alliberament, “l’avui” de la festa, ja que avui Déu entra en els nostres cors, en la nostra vida quotidiana, encara que tots els patiments i els mals que ens envolten ens empenyin a no creure ni a esperar res de nou, a no creure que “l’avui” de Déu es pugui fer veritablement present.

L’any de gràcia del Senyor que Jesús proclama fa servir les paraules del profeta Isaïes, és la festa que ja ha començat, i que ja era anunciada al poble d’Israel pel sacerdot Estres, és la festa que ha d’arribar a tots els confins de la terra.

Tots els pobles del món esperen delerosos poder escoltar les paraules del Senyor, que “són esperit  i són vida”.

Jesús és el veritable Evangeli, la bona noticia dels pobres, desvalguts, captius, cecs i oprimits, autèntic consol per a tots.

Amb la vinguda de Jesús s’inaugura un “Any de gràcia”, un “jubileu”, un any sant en el qual tots som alliberats del pecat i l’esclavatge formant un sol cos i batejats en un sol Esperit. Com diu el Papa Francesc, en la butlla de l’Any Sant Jubilar, “Déu és un pare que no es dóna mai per vençut fins a dissoldre el pecat.”

24 de gener de 2016

Aquest temps de durant l’any ens permet redescobrir la gràcia del diumenge, el dia en el qual el Senyor ens pren de la mà com l’espòs a la seva esposa en el dia del casament.

El diumenge s’assembla a aquelles noces de Canà, quan Jesús retorna l’alegria a aquells nuvis en convertir l’aigua en vi. Podríem comparar les sis piques de pedra als sis dies de la nostra setmana. Jesús demana que els omplim amb el millor de nosaltres mateixos, essent  l’aigua una suggerent imatge de l’esforç i del fidel compliment dels nostres deures quotidians impulsats per la força de l’Evangeli.

Només si seguim les indicacions del Senyor, aquesta aigua es convertirà en el vi nou que es renova setmanalment en la festa dominical.

Cada diumenge és Pasqua, el moment de màxima manifestació de Crist ressuscitat. Per això la litúrgia es vesteix de festa en aquest dia, entonant el cant de lloança a Déu, Pare, Fill i Esperit Sant. Ell surt com l’Espòs a l’encontre dels seus fills reunits en assemblea litúrgica formant la seva Església, reunida amb el Messies (l’Espòs), del qual provenen la gràcia i la veritat.

Aquest temps de durant l’any ens permet redescobrir la gràcia del diumenge, el dia en el qual el Senyor ens pren de la mà.

17 de gener de 2016

Jesús marxa al desert de Judà, vora el riu Jordà, perquè vol escoltar el profeta Joan, què s’adreçava a un poble què vivia en l’expectació i convidava a rebre un baptisme d’aigua com a signe de purificació dels pecats i de conversió.

Rebent el baptisme i acollint l’Esperit, Jesús prengué consciència de la seva persona i de la seva missió, de que havia arribat l’hora d’emprendre la nova tasca.

L’evangeli ens ha dit que “el cel s’obrí…”: s’acaba l’enemistat entre Déu i nosaltres, desapareix la separació entre el cel i la terra.

Diu també l’evangeli que ” l’Esperit Sant baixà cap a Jesús en forma visible, com un colom…” per tal que Jesús tingui la força necessària per emprendre la missió encomanada pel Pare.

I l’Evangeli parla de la “veu de Déu” que confirma definitivament Jesús com el Fill estimat, ple de l’Esperit, és a dir, l’Elegit, l’Enviat, l’Ungit, el Messies esperat, una veu que també es va sentir el dia del nostre baptisme: “T’he configurat a imatge de Jesús.”

Que la festa d’avui, ens ajudi a renovar el nostre baptisme.

10 de gener de 2016